L´art i la vida de bohèmia

Paradoxalment l'art té una doble vessant. Serveix com a teràpia i al mateix temps sembla que alguns artistes s’han tornat boixos a través de l’art, o més a viat com a conseqüència de la vida d’artista. Vol això dir que l'art és curatiu si s'agafa com a hobbies  i dolent si s’agafa com a professió. No ho crec. La vida d’artista a vegades està relacionada amb la vida de bohèmia. La vida de bohèmia vol dir menjar poc i malament, beure, tenir pocs diners i morir jove. No obstant els artistes que entren a formar part de l’historia de l’art quasi bé mai formen part de la vida de bohèmia. Malgrat que des dels llibres es vol crear aquesta imatge. Hi ha mites d’artistes que van morir pobres i després de morts van ser reconeguts, com per exemple en Van Gogh, peró gaire bé mai es així. a més , la història de Van Gogh es falsa, ell no es va tallar la orella en un accés de bogeria com diuen els llibres. Quan era jove va ser raptat i van demanar un rescat als seus pares que eren rics i com la seva família es negava a pagar el rescat, els raptors li van tallar la orella i la van enviar per correu a la seva mare. La vida de bohèmia generalment és una vida abocada a una mort tràgica. A París els qui poden portar una vida de bohèmia "comme il faut", són els que en francès s’anomenen "BOBÓ"(burges, bohemi), es a dir que tenen diners i viuen en barris que tradicionalment són barris de bohemis, com per exemple a Montmartre, per que la vida allà es més animada. Es el cas dels artistes de cinema. Els llibres, en particular els de biografies d’artistes menteixen una mica, per crear mites. S’han de deixar passar cent anys per veure quin artista es bo i quin no. No s’han de creure les biografies al peu de la lletra, perquè aquestes biografies mitificades han abocat a molts artistes a una vida que és un camí sense sortida. Se m’ acut un exemple concret, un amic meu que es diu Theo Peng Seng va morir l’any passat tràgicament. Algunes persones necessiten tan imperiosament expressar-se i no poden, per que entenen que ningú es pot posar-se al seu lloc, que sobre tot la pintura i les arts en general són un mitjà a través del qual poden fer-ho. I és bo que facin alguna cosa de tipus creatiu, per sentir-se més arrelades i en pau amb si mateixes.